Descripció de l'atracció
La primera vegada que es va discutir la necessitat de construir una mesquita a Sant Petersburg el 1882. El comte Tolstoi, que llavors era ministre de l'Interior, va rebre a Mufti Tevkelev, el líder suprem de la comunitat musulmana. Tot i que el problema de la mesquita es va resoldre positivament, la construcció no va començar en aquell moment. Van passar més de vint anys fins que el Ministeri de l'Interior va donar permís per a la creació d'un comitè especial (1906). Aquest comitè havia d’organitzar la construcció d’una mesquita catedralícia a la ciutat de Sant Petersburg. Estava previst dur a terme la construcció amb fons donats per musulmans que vivien a totes les terres russes.
A més de les donacions voluntàries, el comitè va rebre diners de la venda de bitllets de loteria (es va organitzar una loteria especial); postals (edició especial). A principis de juliol de 1907, el tsar Nicolau II va signar un permís per comprar terres per a una mesquita. El lloc va ser escollit per a la seva construcció a la perspectiva de Kronverksky.
Més a prop de la tardor de 1908, es va desenvolupar i signar un projecte per a la construcció d’una mesquita. Va treballar al projecte: l'enginyer S. S. Krichinsky i l'artista-arquitecte N. V. Vasiliev. La gestió general va anar a càrrec de l’acadèmic A. M. Von Gauguin. L’estil i l’aspecte de la mesquita s’assemblaven a les mesquites i tombes de l’Àsia Central, la distribució interna corresponia a l’època en què va viure Tamerlane.
A mitjans de febrer de 1910, va tenir lloc la col·locació cerimonial de la primera pedra de la mesquita. Segons testimonis presencials, es va aixecar una tenda sobre el lloc on es va col·locar la primera pedra. A la taula propera es van col·locar eines de plata, una placa commemorativa amb inscripcions en àrab i rus i pedres de construcció de marbre blanc. Tot això estava envoltat per una tanca baixa. La construcció va durar tres anys. La mesquita es va inaugurar solemnement el 1913 per celebrar el tres-cents aniversari de la dinastia Romanov, tot i que els treballs de decoració interior es van dur a terme durant diversos anys més.
La mesquita va sorprendre amb la seva grandesa i bellesa. La ubicació de la mesquita va fer alguns ajustaments al pla de construcció original. Per tant, la il·luminació de la sala d’oracions es va augmentar tallant les parets i el tambor de la cúpula amb un gran nombre d’obertures lluminoses, cosa que no és típica de l’arquitectura oriental. El revestiment de la paret era de granit gris. Els minarets, la pròpia cúpula i el portal estaven coberts amb rajoles ceràmiques del color blau cel. La ceràmica es va elaborar amb l'ajut actiu de P. K. Vaulina (un destacat artista ceràmic en aquella època). La façana estava decorada amb inscripcions, dites de l'Alcorà. A l’hora de decorar l’interior, es van tenir en compte les tradicions dels musulmans: les columnes que sostenien els arcs de la cúpula estaven enfrontades amb marbre verd; la galeria per a l'oració de les dones estava coberta amb una fina mussolina. Segons la llei xaria, una dona no pot resar amb un home, ja que la seva presència el pot distreure de la pregària, de manera que les dones preguen en una galeria especial, situada al final de la sala d’oracions.
Al costat de la mesquita es va aixecar una espaiosa sala per a ablucions rituals. En aquesta sala, els musulmans realitzen una cerimònia especial i complexa abans d’entrar a la mesquita. Aquesta habitació es diu "Takharat-Khan", que es tradueix al rus com una casa de banys o un safareig. Abans d’entrar a la mesquita, els musulmans han de descalçar-se i deixar-los al passadís. Està totalment prohibit entrar a la sala d’oracions amb sabates posades.
Com moltes esglésies ortodoxes, als anys 30 del segle XX, la mesquita es va tancar i es va convertir en un magatzem. Després de la guerra, els musulmans van haver de fer serveis al cementiri de Volkovskoye, on hi ha un lloc on hi ha enterraments tàtars. El 1956, la mesquita va ser retornada als musulmans creients. La comunitat tàrtara hi va jugar un paper important.
De moment, la mesquita de Sant Petersburg és la més gran d’Europa. No només és un temple en funcionament, sinó també un important centre cultural i religiós.
