Descripció de l'atracció
Els túnels de Sarajevo recorden la guerra civil dels Balcans dels anys noranta. Els veïns de Sarajevo que van sobreviure al setge l'anomenen "el túnel de l'esperança", "el túnel de la vida", subratllant la importància d'aquesta estructura per a la ciutat i per al resultat de la guerra.
Aquesta atracció no és un monument arquitectònic, ni un castell antic ni un parc famós. Aquest és el llegat d’una guerra que va canviar completament la vida i la geografia de tota una regió. La importància del túnel s’evidencia en el fet que es va col·locar manualment en el menor temps possible: 2800 metres en sis mesos.
Durant el setge de Sarajevo, l'aeroport es va convertir en un territori neutral controlat per les forces de l'ONU. A través d’ella, la ciutat va rebre ajuda humanitària per als residents. Tanmateix, les forces armades bosnianes també necessitaven municions, que no es podien transferir a través de les forces de pau. Per a això, es va excavar un túnel. La seva entrada es trobava en una casa indescriptible prop de l'aeroport, la seva sortida es feia en una zona residencial del territori bosnià de Sarajevo.
L'inici de l'obra va ser difícil a causa de la manca de mà d'obra, eines i materials per dur a terme els treballs subterranis. El túnel es va excavar amb pales i pics, tot el dia, en tres torns. La terra es va treure amb carretilles, secretament de les Nacions Unides i dels serbis. Diverses vegades les aigües subterrànies van inundar el passatge; també es van haver de purgar manualment.
El juliol de 1993, els primers subministraments militars a la ciutat van passar pel túnel. Al principi, el túnel era només un passatge de terra fangós fortificat amb fusta i metall. La mercaderia es lliurava manualment. Menys d’un any després, petites vies de ferrocarril connectaven els dos extrems. Els mateixos petits carros de ferrocarril transportaven càrregues de fins a 400 kg.
En algun moment, els observadors de l’ONU van conèixer l’existència del túnel. També van començar a utilitzar aquesta carretera per arribar a la ciutat assetjada.
La fase final de l’arranjament del túnel inclou la col·locació d’un cable elèctric, sistemes per bombar aigua subaquàtica. Es va establir una canonada per lliurar petroli a la ciutat. Després van portar llums elèctrics i un cable de telèfon.
Durant dos anys i mig de setge a través del túnel assetjat, Sarajevo va deixar uns 400 mil refugiats.
