Descripció de l'atracció
La basílica de la catedral catòlica de Niça està dedicada al desconegut turista rus Saint Reparate. Però per als habitants locals aquesta és una santa "pròpia": és la patrona de Niça.
Reparata, una jove de quinze anys originària de Cesarea Palestina, va patir per Crist el 250: se li va tallar el cap. Diuen que el cos del màrtir es va col·locar en una barca, que els àngels van portar a la riba de Niça (aquesta és una de les versions de l'origen del nom de "Badia dels Àngels").
La catedral de Santa Reparata es troba en una petita plaça entre els estrets carrers del nucli antic. La primera església d’aquest lloc va aparèixer al segle XIII. Durant molt de temps, la catedral de Niça va estar situada al turó del castell, però a la primera meitat del segle XVI es va decidir que la seu episcopal estaria a sota i l’església parroquial de Santa Reparata es va convertir en catedral.
Amb el pas del temps, el petit edifici va deixar d’acollir els creients i el 1649 l’arquitecte Jean-André Hubert va començar la reconstrucció del temple. La construcció es va desenvolupar lentament: de vegades hi havia diners i després no n’hi havia prou. L’any 1658 es va enfosquir per un terrible incident: la volta de la nau es va esfondrar i les restes van ferir el bisbe, que va morir poques hores després. Els treballs es van reprendre només cinc anys després. Finalment, el 1699 es va consagrar una nova catedral barroca, amb una cúpula coberta de rajoles vidrades de colors a l’esperit genovès.
Tanmateix, aquesta no va ser la darrera reestructuració: entre el 1731 i el 1757 es va afegir un encantador campanar, i el 1825-1830 es va decorar la ja elegant façana amb quatre estàtues de sants i una estàtua de la santa Reparata agenollada just a sobre de l’entrada.
Recentment s’ha restaurat la façana de la catedral. Es continua treballant en la restauració del luxós interior, dissenyat amb el mateix magnífic estil barroc (decoració rica, columnes corínties, daurats, frescos). Les deu capelles de la catedral tenen una història interessant: antigament pertanyien a particulars que les decoraven, les guardaven i, per això, hi van enterrar els familiars. Aquesta pràctica es va aturar al segle XVIII, quan el rei del regne sard, Víctor Amadeu III, va prohibir l'enterrament a les esglésies.
