Descripció de l'atracció
La plaça dels Vosges és la plaça més antiga de París i, potser, l’única que ha sobreviscut en la seva forma original. Però ja té 400 anys.
En un moment donat, el Palau Tournelian es va situar aquí, a prop del qual el rei Enric II va ser mortalment ferit per una llança durant un torneig cavalleresc. La vídua, Caterina de Mèdici, va ordenar la demolició del palau. Durant algun temps va allotjar un mercat eqüestre, però el 1605, el rei Enric IV va iniciar la construcció de la plaça reial.
Per a París d’aquella època, això era nou: estalviant cada metre de terra cara, la ciutat va sortir amb carrers estrets i tortos. El monarca, però, estava impregnat de les idees renaixentistes d’urbanisme, sota ell l’aparició de París va començar a canviar per a millor. Tanmateix, el reformador no va viure el final de la construcció: va ser apunyalat per un fanàtic religiós.
L'únic carrer, francoburguès, creua la plaça, que té la forma d'una plaça gairebé regular. El seu perímetre està format per edificis construïts amb el mateix estil. Hi ha arcs al llarg de la façana de cada galeria, de manera que es pot obviar la plaça en qualsevol moment, amagant-se del sol i la pluja.
Lluís XIII va obrir la plaça reial, celebrant aquí el compromís amb Anna d'Àustria. L'esdeveniment es va celebrar en dos edificis: els pavellons del rei i la reina, que destaquen entre diversos edificis similars amb les seves altes teulades de mansarda. Des de llavors, la plaça s’ha convertit en un dels llocs de festa més preferits pels ciutadans. Els parisencs rics desitjaven comprar immobles aquí. Una de les mansions pertanyia al cardenal Richelieu. Al seu temps, Victor Hugo, Alphonse Daudet i Théophile Gaultier van llogar apartaments aquí.
Napoleó Bonaparte canvia el nom de la plaça en homenatge als residents del departament dels Vosges, que van ser els primers a pagar voluntàriament impostos sobre el manteniment de l'exèrcit revolucionari. Napoleó va ordenar restaurar l'estàtua eqüestre de Lluís XIII, fosa per ordre de Robespierre en un canó, però en una versió de marbre. Al segle XX, es va instal·lar una còpia de ciment de l'estàtua a la plaça i l'original es va enviar al museu.
No fa gaire, els edificis locals es van netejar de capes antigues, la plaça va adoptar l’aspecte de principis del segle XVII. Una part important l’ocupen frondosos til·lers; botigues elegants es troben al llarg del perímetre.
